Això era un home que tenia talent per a ser ningú i passar pel món desapercebut. Talent, sí, i bé que ho sabia. Com qui no suporta les solemnitats rituals que donen coartada a tants noms enciclopèdics, els intercanvis d’importància i les hipoteques pels serveis prestats, l’home net escrivia la seua història amb paciència, en lletres privades, amb la suor del llaurador de terres com a tinta combustible i la ràbia acumulada de qui calla però no atorga. El món és ple de soroll, pensava, de veus de xerraires i venedors, d’injusta justícia. Veure l’aigua córrer entre els solcs de terra, xafar el fang i sospirar sota els colors canviants del capvespre valencià el calmava, però molt sovint el món és de qui parla. Des del dia que tingué aquell pensament, la seua veu començà a ser escoltada, l’àvida paraula de qui fins aleshores només s’havia considerat defensor de sa casa i la del mut.