Si encara no tens clar si ets pijo o no, aquest és el teu llibre; si ho tens clar, també.

Tenim tan poca idea dels pijos, del seu món i del seu modus vivendi que el Marc Giró s'ha vist en l'obligació d'escriure aquest nou llibre, desobeint el principi més bàsic de la vida regalada, que diu que el més important a la vida de tot pijo és no pencar mai, sota cap concepte, que això és cosa de les classes proletàries de la Lower-Diagonal.

Val a dir, en la nostra defensa, que avui, en temps de Zara, qualsevol persona per quatre duros pot vestir-se de pijo, però també és veritat que ser pijo és molt més que anar fet un figurí per la vida, lluir una perruca que ni Chuck Norris i tenir una dentadura lluent de nacre de campionat equí. No, ser pijo és una manera d'estar i de ser al món i Marc Giró ens ho torna a demostrar.

Incorpora retallables al final del llibre per aprendre a vestir-nos d'una vegada.

Marc Giró i Costa (Barcelona, 1974) és als pijos el que Dian Fossey als goril·les de les muntanyes de Virunga, a Ruanda i la República Democràtica del Congo. D'extracció treballadora, que no obrera en el sentit més literal de la paraula, sempre ha aspirat a l'ideal de vida regalada, tot i que sense massa èxit pel que sembla, atesa la seva participación constant en mitjans diversos com el Vostè primer a RAC1, o les col·laboracions en l'Està passant, amb Toni Soler, Deforme Semanal, amb la Isabel Calderón i la Lucía Lijtmaer, i Versió RAC1, amb el Toni Clapés, activitats que, amb una insistencia insultant l'allunyen del cuir de les butaques del Club i de Ion du Fraigneau, el seu estimadíssim amic equí.