Anna Campillo dialoga amb Terra erma, de T. S. Eliot, un llibre que també va ser escrit després d’una trencadissa: la del món occidental. Tanmateix, però, la idea de la poeta, com la d’Eliot, no és mostrar aquesta trencadissa, sinó explicar el resultat que ha deixat la caiguda. Míriam Cano ho explica molt bé al pròleg: «Trencadissa explica el moment en què la ferida brilla, en què queda marcada a la pell i es converteix en vida viscuda, en aquella cicatriu que ens resseguim distretament i que un dia, quan canvia el temps, cou una estona, com reivindicant el que va ser. I ja no fa mal.»

La poeta posa la mirada en l’entorn i el paisatge. La natura es posa al mateix nivell que les emocions, compara una cosa amb l’altra i les mescla. El paisatge es concep com un personatge més i acompanya els sentiments de la poeta. La de l’Anna Campillo és una veu poètica serena, no es lamenta ni es resigna, sinó que més aviat s’atura a contemplar el desastre i espera pacientment que siguin el temps i la memòria els que sostinguin la desfeta i de mica en mica vagin posant les coses a lloc.