«Allò que hi ha de més profund en l’home és la pell», escrivia Valéry. I, en aquest sentit, el títol d’aquest conjunt de poemes evoca la intensitat de la memòria, metafòricament epidèrmica. La pell recorda presenta una modulació temàtica que manté una certa continuïtat amb els dos llibres anteriors de Joan Manuel Homar, amb temes que retornen i que s’entrecreuen i s’interpel·len mútuament, temes com el de l’art i la possibilitat de retenir l’instant, el del pas del temps i els canvis amb què ens modifica, el sentit de l’escriptura, el sentiment de la natura i del paisatge, la plenitud de l’amor i la buidor del desamor... La veu lírica, desdoblada en múltiples persones poètiques, contempla el món i ens el mostra, alhora que reflexiona sobre el fet de viure. Des d’un punt de vista formal, cal destacar la incorporació del sonet i la represa de l’haiku i la tanka, presents en la secció titulada “En la memòria pura”.

El lingüista i poeta Joan Manuel Homar, professor honorífic de la Universitat de Barcelona, cultiva una poesia que suscita el desig de descobrir el món, i, un cop descobert, posa ordre al caos inherent a l’acte de viure. Ens dona paraules que ajuden a comprendre les emocions i les sensacions per mitjà de les metàfores, amb un recorregut per múltiples espais que recreen la frontera d’un mateix.

 A La pell recorda, Homar ens revela les relacions entre la memòria i la pell; situa la metàfora epidèrmica al centre dels seus poemes. Les composicions
—que inclouen les formes del sonet, el haiku i la tanka— omplen de llum la plenitud de l’amor i la seva decadència:
«No hi ha res tan proper com l’infinit / per als qui estimen, atrapats dins l’ambre / que els abandona a la riba del temps».

Des de la simple aproximació fins a la lectura de Joan Manuel, es percep la importància del poema com a element constructor del seu univers:
«Sense el poema el món seria / presència innominada, / la nit quan ningú no et consola, / l’immens desert que t’atueix. / Amb el poema és  / la casa il·luminada / el vi que endins s’escola / i el gust que el reconeix».

En aquests versos hi descobrim l’emoció silenciosa del desig que esclata:
«Els dies que la vida és desig / de vida que refà antics desordres / les illes cremen totes les bardisses / i s’ajeuen al sol i hi confien. / En els matins de vidre es despullen / i es perfilen damunt l’esfera blava, / sense que res n’esborri la bellesa».

Cal dir, a més, que Joan Manuel Homar, que representa una part de la poesia catalana del segle xx, reviu escenes del passat amb un lirisme a vegades adolorit i sense més cap consol que la bellesa, que mostra la seva contemplació vital:
 «Ens instal·lem en el temps i el creem, / el mesurem amb el goig i la pena, / i cerquem la bellesa que ens conforta, / el vermell de Tiziano o de Rothko, la mà vermella en la roca del sostre, / l’empremta del vermell en la mirada».

Amb un lèxic transparent, el poeta clou el poemari amb una alenada de sensualitat:
«Color de préssec, / el temps de les carícies. / La pell recorda».

Text: Mercè Pujol