Al campus de la Universitat de les Illes Balears, tres vicerectors troben el cadàver del seu rector; fa olor de peix com si hagués estat potinejat per pegellides o tellerines o cavallets de mar. El cos, esquarterat, eixancat de dalt a baix, el localitzen els tres homes entre unes mates del campus, és un esquelet més camacurt que l’originari, amb els cabells més rinxolats que l’originari. El rector, en Colau Grimalt, era un intel·lectual sòlid, un físic reconvertit en informàtic per les exigències del temps, un home de gran vitalitat acadèmica, que rendia culte a la veritat i als principis de l’objectivitat. Una consigna de la revolució del maig francès del 68, l’ennui est contrerévolutionnaire, sembla que va tenir poc o molt a veure en la seva mort. Del que va passar o no va passar en aquesta desaparició en parla la història d'El Clan de Sa Ràpita.

Montserrat Espallargas i Barceló (Barcelona, 1964), llicenciada en periodisme per la UAB. Alterna la seva labor docent en llengua catalana, habilitats comunicatives i tècniques narratives, amb una consulta privada per a nens i adults amb problemes d’assetjament escolar o de mobbing laboral. D’entre la seva producció destaquen Vides de filferro, (LII Premi Recvll de Narració “Joaquim Ruyra”), i també Tot ho dono per perdut, (Premi Joan Marquès Arbona de Narrativa Vall de Sóller). Al llarg de la seva carrera ha rebut diversos premis literaris com el Terra de Fang, l’Elsa García, el Vila Santa Bàrbara o el Premi Englantina de la Vall d’Uixó, entre altres.