Aquest Dèmens respon a la impossibilitat, fent-la possible, d'alçar la veu poètica després del monument verbal i de pensament que va ser L'esfera insomne (Premi Lletra d’Or 2016). Aquí, també, tot es desborda i s'excedeix en una aparença de caos on Sampere ordena i limita la seva visió més del viure que del món, no només des de la seva lucidesa al·lucinada sinó des d'una genialitat a la qual ja no li encaixa cap mordassa expressiva ni semàntica.

"Ens veiem
perquè som els altres que ens miren.
Invertit l’espill,
sempre anem rere
un cansament de colors.
Al davant, però, no hi tenim la vida
sinó el passadís i la sala
dels experiments repetits. Assajos, tubs, i tot en vidre
comprovat. Ulls que miren
perquè observen els fenòmens
algú anota el resultat, no nosaltres.
En comptes de realitats,
xifres i
signes d’admiració si molt convé. L’endemà, però, records,
instruments, comandes, substitucions."