Corre el mes d’octubre del 1789. Maria Antonieta
d’Àustria, la reina de França, trepitja per darrera
vegada els jardins del Trianon. A partir d’aleshores,
el seu serà un lent i angoixós caminar cap a la
guillotina. En aquells moments són nombroses les
persones que fugen de França amenaçades per la
Revolució. Élisabeth Vigée Le Brun, que, malgrat
la seva joventut, s’ha convertit en una retratista
destacada de la cort, es veu obligada a deixar enrere
llar, fama i família, i, acompanyada per la seva filla,
fuig de París. La relació que l’uneix a la reina és un
motiu suficient perquè s’hagi posat preu a la seva
vida. Durant una fugida tan anguniosa com incerta,
Élisabeth recorda com ha estat la seva existència i
les dificultats que, a causa de ser una dona, troba en
el camí de la professionalització com a artista. Des
de l’exili, Élisabeth rep la notícia que Maria Antonieta
ha estat guillotinada. La reina ja no existeix. I, amb
ella, ha deixat d’existir, també, aquella jove retratista
coneguda com la pintora de la reina.