Molt diferent, per l’estil i pel contingut, de les obres que va publicar abans de la guerra civil, aquest llibre es pot considerar el testament vital i literari de Josep Pous i Pagès. Les narracions que s’hi apleguen, escrites a l’exili francès i molt influïdes pels Pensaments de Pascal, són una magnífica descripció de la misèria i la grandesa de la condició humana: la tràgica soledat de l’expatriat, les angúnies de viure una guerra rere l’altra, l’angoixa existencial del vagabund, però també els agradables records de la infantesa, l’esplendor del paisatge, la joia de la música o la bonhomia de la gent donen a aquestes pàgines una bellesa poètica realment admirable.

Josep Pous i Pagès

Josep Pous i Pagès (Figueres, 1873 – Barcelona, 1952) va ser una de les figures destacades de la cultura i la política catalanes de la primera meitat del segle XX. Redactor del diari El Poble Català, director de la Institució de les Lletres Catalanes i president de l’Ateneu Barcelonès, va escriure un bon nombre d’obres, entre les quals n’hi ha algunes de les més reeixides de la nostra literatura, com ara Senyora àvia vol marit, La vida i la mort de Jordi Fraginals, Revolta, considerada una de les millors novel·les modernistes (Adesiara, 2012), o el deliciós De la pau i del combat, que fou publicat a Mèxic el 1948 i que ara recuperem.