«Pensa en la neu enlluernadorament blanca de les altes muntanyes. Després pensa en la neu quan l’home hi és a prop, i visualitza-la una vegada i una altra, essent trepitjada sense pietat. Pensa en les neus més brutes que puguis imaginar. Potser aquest conte hauria d’anomenar-se La fada de les neus brutes». Tothom passa per males èpoques, fins i tot els éssers màgics. Però les fades, com tots, també tenen moments de felicitat, efímera o no. Perquè en això consisteix la dualitat de la vida. Fades deprimides, mutants capaços de condensar un mes en un segon, mofetes psíquiques, peixos explosius i inquilins immortals poblen el món dels relats de Santi Balmes, en què ell mateix s’hi submergeix com a protagonista, barrejant realitat i ficció amb el seu estil inconfusible a mig camí entre l’humor i la lírica.