Guansé i Salesas, Domènech
Crític, novel·lista i dramaturg, Domènec Guansé (Tarragona 1894 - Barcelona 1978), s'inicià en el periodisme professional de la mà d'Antoni Rovira i Virgili, que, el 1924, li encarregà la secció de crítica literària a la Revista de Catalunya i, el 1927, li oferí una columna diària d'opinió a La Nau. Durant els anys vint i trenta, afermà la seva dedicació al periodisme cultural i s'especialitzà com a crític en altres publicacions de prestigi com ara D'Ací i d'Allà, Mirador, La Publicitat i La Rambla, on dugué a terme també una intensa activitat com a crític teatral. Paral·lelament, ultra diverses traduccions, publicà les primeres novel·les (Les cadenes d'Eva, 1932; Una nit, 1935) i peces teatrals (El fill de la Ninon, 1934; Volia ser feliç, 1936; Una noia és per a un rei, 1937). Obligat a emprendre el camí de la diàspora el 1939, s'establí a Santiago de Xile, on fou l'ànima de la revista Germanor, editada pel Centre Català. A l'exili publicà La pluja d'or (1950) i Laberint (1952), a més de deixar altres novel·les encara inèdites, i una obra modèlica de l'assagisme lletraferit: Retrats literaris (1947), reeditada amb el títol Abans d'ara (1966). De retorn a Barcelona el 1963, va escriure les biografies de Margarida Xirgu (1963), Pompeu Fabra (1964) i Anselm Clavé (1966). És considerat un dels periodistes culturals catalans més destacats del segle XX
Catalunya a l'exili recull una tria àmplia de les peces periodístiques publicades per Domènec Guansé durant els anys 1939-1968 en les revistes de la diàspora catalana. La seva temàtica més destacada gira al voltant de tres eixos: la responsabilitat o el compromís de l'escriptor esdevingut intel·lectual; el record i l'estudi valoratiu dels fets històrics recents i de les biografies de personatges destacats com a exemple patriòtic, i la voluntat d'establir relacions culturals fecundes entre la Catalunya interior i l'exiliada. Des d'uns plantejaments catalanistes i republicans, Guansé hi postul·la el dret de Catalunya a decidir democràticament el seu futur polític en el context del nou ordre internacional obert el 1945 amb la fi de la Segona Guerra Mundial. Com a crític literari, esdevé testimoni de la represa de la immediata postguerra i, fidel a la memòria, defensa la necessitat de preservar la continuïtat cultural en una nova Renaixença. La seva ferma voluntat política i el treball indefallent per involucrar tots els catalans en la lluita patriòtica fan de Guansé una de les veus més autoritzades de l'exili català.