L'aforisme em sembla un gènere prou atractiu per trencar la prudència que hauria de tenir a l'hora, si no d'escriure, sí de presentar una obra als lectors.

En el meu vessant poètic m'engresca el repte de practicar la gasiveria verbal. Vull dir les coses de forma precisa, breu: de dret a l'essència. És un treball de destil·lació de versos o de frases fins a deixar el pensament nu, encara que comporti fer-li passar fred. És en aquesta manera d'estructurar on l'aforisme hi entra de ple.

Confesso des d'ara que tot plegat neix, a mès del repte, d'una voluntat de joc que em permet posar un pessic de sal i pebre a alguns desvaris o propostes humanes que sovint trobo descoratjadores.

Amb tot, no m'he pogut estar de reflectir opinions própies en alguns temes, posant o traient ferro segons l'ocasió. Amb això provo de justificar les contradiccions que s'hi troben, encara que, ben mirat, el mòn és fet de realitats diverses: res no és, doncs, del tot contradictori.
D'altra banda, evitar les contradiccions hauria demanat més proximitat per part meva, i aquesta no ha estat la intenció.

Estic convençuda que d'aforistes en som tots. A tots ens agrada esmolar la llengua i sentenciar en tal o tal tema: és connatural a l'espècie humana. Això em fa pensar que, en algun moment, trobaré una certa complicitat o bé un rebuig taxatiu, ho accepto: aquest vol ser un joc compartit.

Introspeccions, Obvietats i Impertinències és fruit d'observacions i reflexions sobre aspectes més o menys quotidians: noticiaris, lectures, paisatges...

Aquesta obra l'he estructurada en tres parts: la primera, Introspeccions, és una reflexió més poètica, més lírica, més xiuxiuejada. La segona part, Obvietats, planteja una reflexió menys poètica, més crítica, unes preguntes sovint sense resposta, i les que sí que en tenen, no pretenen en cap cas ser moralitzadores. La tercera part, Impertinències, és ja una rebel·lió de l'ànima. La reflexió aquí és més punyent, té un tall més fi i sovint oscat.