Aquesta biografia de Jaume I, escrita pel millor especialista català en l'estudi de la vida del Conqueridor, és la primera anàlisi general contemporània de l'acció política i institucional de qui ha estat considerat com el monarca més popular i estimat de la història de la Catalunya independent.

El regnat de Jaume I abasta un llarg període del segle XIII, moment en què Catalunya va consolidar-se com a estat-nació, es varen configurar les Corts catalanes i el Consell de Cent, i el país, amb la incorporació de València i de Mallorca, va posar les bases de la formació dels Països Catalans i va donar un impuls definitiu a l'expansió econòmica per la Mediterrània. Jaume I va estendre la catalanitat a aquest nous àmbits i va donar forma definitiva a la Corona d'Aragó, un estat confederal i plurinacional que va sobreviure fins la desfeta del 1714.

Aquesta biografia de Jaume I ha estat considerada una obra clàssica, punt de referència obligat per a estudiosos del període i per a tots aquells que volen conèixer de manera amena i ràpida un dels grans moments de la història de Catalunya.á

Ferran Soldevila i Zubiburu (Barcelona 1894-1971). Va ser en vida el més destacat historiador general de Catalunya. Fou professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (1931-1938) i membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1947). El 1922 guanyà per oposició la plaça al cos d'arxivers de l'Estat espanyol. Les seves obres més importants són Història de Catalunya (1934-1935, nova edició ampliada en 1962-1963) i la monumental Historia de España (1952-1959), la primera gran síntesi del passat espanyol que té en comte el paper de la història de la perifèria peninsular. És autor de diverses biografies de Jaume I i de Pere el Gran: Vida de Jaume I el Conqueridor (1958), Vida de Pere el Gran i d'Alfons el Liberal (1963), Els primers temps de Jaume I (1968). Va dirigir l'obra Un segle de vida catalana (1961), que va tenir una gran difusió, Història dels catalans (1961-1970) i Moments crucials de la història de Catalunya, conjuntament amb Jaume Vicens i Vives (1962). Va saber fer compatible el seu compromís nacional amb Catalunya amb el rigor científic més exigent. Una bona part dels millors historiadors catalans dels nostres dies es reclamen deixebles de Soldevila.