París, anys seixanta. Un pintor català que fa deu anys que viu de la seva feina a la capital de l'art rep la visita d'un col.lega: Joan Comes. Però el presumpte col.lega no tan sols fa temps que ha penjat els pinzells sinó que fa els possibles perquè el seu amfitrió també ho faci. La personalitat i l'empenta filosòfica del desconegut són tan fortes, tan intenses, que el protagonista es troba, sense voler-ho, vivint dolorosament el gran debat de les arts plàstiques del segle XX: val la pena de reproduir la realitat?, l'art abstracte és la superació del figuratiu?, quina importància té la firma, en un quadre? I, en el fons, té algun sentit pintar?

La crisi professional i personal arrossega l'indefens ex pintor cap a un inesperat passeig pel París dels treballadors, els explotats i els pobres, en una mena de retaule al.legòric del penitent contemporani. Fins que apareix el doble blanc. El súmmum de l'art, el zero com a màxim valor artístic.

Amb un final sorprenent i trasbalsador, aquesta novel.la qüestionava ja fa 50 anys allò que després molts altres han denunciat: la submissió de la creació artística al mercat. Sense renunciar, i això és el que la fa especialment llegidora, a una tendresa que fa dels personatges uns éssers tan universals com captivadors.

Joan Vila Casas (Sabadell, 1920), o simplement Vilacasas, és conegut sobretot com a pintor, per les planimetries que va començar a fer a la segona meitat de la dècada dels cinquanta, quan també s'iniciava com a escriptor. Entre 1954 i 1966 va publicar tres reculls de proses i sis novel.les. A partir del 1967 va estrenar deu obres de teatre, algunes amb el pseudònim Carles Valls, i va escriure uns quants guions de televisió. L'any 1970 es va encarregar de l'adaptació radiofònica de la seva tercera novel.la, Operació viaducte (1962). La seva producció novel.lística es va iniciar amb Doble blanc (1960), i també inclou Matèria definitiva (1961), Nnoba fygurassió (1965), Aiguafort del XII (1966) i Jourdain 65 (1966).