He escrit aquest llarg poema per exorcitzar l’enyor. La meva irrenunciable, però difícil, condició d’illòman menorquí m’ha duit a ser estranger pertot. Pessoa diu que la poesia és l’estat rítmic del pensament i he volgut compondre’l, com si fos un oratori, un rèquiem, amb el ritme del dodecasíl·lab i, per raons de numerologia, estructurar-lo en set parts.
Holan em va ensenyar que «hi ha moments, i poden durar anys, en què a l’home no li queda sinó parlar amb si mateix», i com el meu mestre Spinoza, que polia lents, m’aïll a polir paraules per poder veure, a través d’elles, amb més claredat el món.

Menorca, tardor de 2001