Poques descobertes han desvelat tants interrogants, en la ciència i en la vida, com la mort programada de les cèl·lules. Saber que aquestes minúscules partícules decideixen morir, i s'ho programen amb detall, per ajudar a la supervivència de les altres, no ens pot deixar indiferents. La caiguda de la fulla a la tardor, la metamorfosi dels insectes són exemples fascinants d'aquesta mort cel fular programada, per acostumats que estiguem a conviure-hi. El recanvi de la pell o dels glòbuls vermells i l'eliminació natural d'una tumoració en són d'altres, gràcies als quals sobrevivim diàriament a moltes agressions que ens passen desapercebudes. A Salvador Miró, un neurocirurgià jove i de carrera brillant, se li desperta la curiositat per aquest fenomen i es pregunta si el cervell humà, la màquina més perfecta de la creació, tindria un mecanisme similar, independent de la nostra voluntat, que l'ajudés a resoldre situacions sense sortida, a llençar la tovallola. i decideix investigar-ho, sense preveure les conseqüències del pas subtil que separa la curiositat de l'obsessió.