Detalls del llibre

«El pobre noi no m’ha dit que m’estimava per presumpció, i encara menys per insolència; m’ho ha dit perquè és veritat.»

La vida posa Valentine en una situació difícil: ha de triar entre el marit potentat, un home gros i vanitós amb veuarra de tro, i Féder, un jove viudo carregat d’ínfules artístiques que presumeix de ser amic d’Eugène Delacroix. Bella i ingènua, educada en un internat de monges, no sap quin dels dos escollir.

Les mirades i el to de veu delaten els enamorats, que lluiten contra els seus sentiments i contra la gelosia que desperta el seu amor. Sobretot en l’amant de Féder, Rosalinde, que és qui li ha modelat el caràcter per fer-lo triomfar a París.

La història llisca amb la ironia i la crítica social pròpies de Stendhal, que broda la reacció d’aquest Pigmalió femení. ¡Quanta raó tenia Simone de Beauvoir en considerar-lo un autor feminista pel caràcter de les seves heroïnes!

Henri Beyle és home de biografia intensa: aventurer, militar, admirador de Napoleó, viatger apassionat, amant empedreït, malaltís, va manifestar ambicions literàries des dels divuit anys, però no va signar com a Stendhal fins als trenta-quatre. Va ser el primer fill d’una família burgesa de Grenoble, que després va tenir dues nenes. Amb la gran, Pauline, es van entendre tota la vida. Amb la petita, Zénaïde, es van detestar sempre. La mort de la mare, quan Henri tenia set anys, li va causar un fort impacte emocional. El 1799 es va traslladar a París per estudiar a l’Escola Politècnica, on no va poder ingressar perquè es va posar malalt. Com a funcionari administratiu o enrolat a l’exèrcit napoleònic, va viatjar a Itàlia, Alemanya, Àustria, Anglaterra i Rússia. Va viure exiliat a Milà, després de l’abdicació de Napoleó, i al final de la seva vida va ser cònsol de França a Trieste i Civitavecchia. Considerat un dels pares de la novel·la moderna, ens ha llegat un pseudònim immortal tret de Stendal, ciutat del nord d’Alemanya; unes novel·les delicioses com El roig i el negre i La Cartoixa de Parma; la síndrome de Stendhal; i un epitafi impagable: a la làpida del cementiri de Montmartre hi diu, en italià: «Enric Beyle, milanès. Va escriure. Va estimar. Va viure. 59 anys, 2 mesos. Va morir el 23 de març de 1842.»