Com si fos una ensalada de Mateu Fletxa o una suite de Telemann, So i silenci recull peces assagístiques diverses, de to canviant, de vegades festiu, de vegades solemne, ara humorístic, ara seriós, sobre la música clàssica, els seus compositors i els seus intèrprets. A través de formes variades -l'aforisme exagerat, el pamflet provocador, la meditació introspectiva, la paròdia seriosa, l'article discogràfic-, aquests assaigs pioners s'atreveixen a explorar un terreny pràcticament desconegut en la nostra llengua: una certa terra de ningú en què se superposen la literatura d'idees i una certa musicologia recreativa que aspira a dir alguna cosa interessant també per als professionals del ram. L'autor ens hi proposa nombrosos temes de reflexió, com ara les maneres d'experimentar la música, la querella dels clàssics i els contemporanis, les limitacions del cànon vigent, la diferència entre la música en directe i les gravacions, o la discografia de la Novena simfonia de Bruckner. Es tracta de reflexions apassionades i apassionants, veritable literatura per a melòmans, un producte inaudit en la literatura assagística en català.