Un capvespre plujós, mentre camina per la vora del Sena a París, Clamence veu una dona dreta sobre el pont de les Arts, i poc després, en girar-se d’esquena, sent un xap sord sobre el riu i un crit d’auxili esqueixat. Molts anys després, Clamence, personificació del remordiment i la misantropia, rememora aquesta escena assegut a la barra d’un bar d’Amsterdam, talment com si es trobés davant d’un tribunal. Conscient que la sordidesa moral és filla de la sordesa, Clamence confessa els seus abusos de seductor, es justifica davant la desmoralització dels homes i les dones i exposa, convençut i convicte,  les raons de la seva deserció, tots els seus càrrecs i pecats. Albert Camus s’inscriu en la tradició moralista francesa de Chamfort i Rousseau.