«Són les 12:40 d’un dijous a Nova York, i Frank O’Hara surt del MoMA a fer un mos pels carrers fumejants de Midtown. Entre transeünts atrafegats, els obrers descansen amb la coca-cola a la mà, els taxis toquen el clàxon per sortir de l’embús i les faldilles d’una noia voleien un instant sobre les reixes de ventilació. O’Hara té el temps just d’escriure un poema, o potser ni això, perquè ha quedat amb un amic, té una trucada pendent i no vol renunciar a un suc de papaia del seu lloc preferit. O potser són les 12:20 d’un divendres, no importa, i Frank O’Hara té mitja hora per dinar i un munt de trucades pendents, però encara està sota l’impacte de la darrera pel·lícula de Fellini, porta a la butxaca un llibre d’un poeta francès que no pot deixar de llegir i té uns versos propis que li ballen pel cap. És l’hora de dinar, però Frank O’Hara s’estima més escriure un poema.»

Del pròleg de Melcion Mateu