«La culpa és sempre indubtable.» Amb aquesta premissa, l’oficial que dicta i executa sentències a la colònia penitenciària condemna a mort tots i cadascun dels presoners, que ni tan sols saben de què se’ls acusa. Col·locats sota una màquina infernal que els escriurà la sentència a la pell, els condemnats patiran una mort lenta i dolorosa que —segons explica l’oficial al viatger europeu que s’ho mira petrificat—és alhora una mort purificadora.
A la colònia penitenciària és un relat breu que Franz Kafka escriu al 1914, any en què esclata la Primera Guerra Mundial, mentre escrivia el malson judicial autobiogràfic d’El procés. La crueltat mecanitzada que descriu el seu protagonista i la seva passió per la mort organitzada ens recorden el passat obscur i recent de la humanitat europea durant l’Holocaust, però també evoquen escenes contemporànies. Un relat, segurament el més cru de Kafka, que és absolutament vigent i que ens obliga a mirar cara a cara la part més fosca de l’ésser humà.