Recull de poemes i cartes adreçats per l'autor al seu país nadiu, que testimonien que només una fe arrelada i compromesa garanteix una autèntica sensibilitat universal.

S'ha dit que el català és «un animal que s'enyora». Pere Casaldàliga, amb aquest llibre, paga tribut a la tradició, i així ho ha volgut fer palès des del mateix títol: «Encara avui respiro en català». Només podem esdevenir universals a partir de les pròpies arrels. Si Casaldàliga ha esdevingut universal és perquè no ha renegat mai dels seus orígens. La fe cristiana, en aquest cas, no ha fet sinó il·luminar i eixamplar els horitzons de la seva humanitat. No és estrany, doncs, que després de tants anys senti la necessitat d'afirmar-se com a català i en català parlant-nos en la seva llengua materna. En realitat mai no ha deixat de parlar-la, sigui per correspondència sigui amb ell mateix. La llengua és la pàtria. El repte lingüístic que el missioner Casaldàliga ha hagut d'afrontar deu haver estat apassionant: el seu català matern en joc i en xoc amb el castellà i el portuguès. D'aquest drama íntim n'és plenament conscient quan parla del català prohibit «en nom de Déu i del Cèsar de torn» (a l'època franquista), del català renunciat «per vocació missionera» i del català retrobat «per damunt de les fronteres i de les més legítimes renúncies».