Parlar de l'obra arquitectònica de Josep M. Jujol és parlar de l'arquitectura de principis del segle XX, però també és interpel·lar a la del segle XXI. És endinsar-se en exploracions plàstiques que no han perdut la vigència, és gaudir d'una arquitectura amable, sincera, arrelada al territori i a la terra, però també agosarada, esmunyedissa, juganera, que descol·loca afectuosament a qui tracta d'encotillar-la sota els nusos de les sempre confuses i qüestionables categories històriques.

Les intervencions arquitectòniques que Jujol fa a la casa Bofarull es defineixen -i així ho escriu ell mateix- com una reforma: "Casa pairal de Bofarull als Pallaresos. Obres de reforma de 1913 a 1914. V dibuixos". L'arquitecte és plenament conscient del significat del terme -la modificació d'alguna cosa amb la intenció de millorar-la- que aplicarà a partir d'una actitud desacomplexada, enfrontant-se al projecte sense cap rastre d'arqueologia conservacionista, sinó amb posició i valentia interpretatives. Noves formes, noves combinacions de materials, noves geometries i nous codis que s'inseriran a vells materials, velles organitzacions i velles maneres d'entendre una casa. Un diàleg obert entre allò vell i allò nou que, potser, és el primer encasellament que n'hauríem d'eliminar quan parlem de la seva arquitectura.