El 1894 Jules Renard publicava Pèl de Panotxa, una novel·la protagonitzada per un noi poc estimat. El pare l’ignora, la mare el detesta i els germans se’n riuen.
Pèl de panotxa és un clàssic de la literatura francesa que relata amb lucidesa i ironia la vida d’aquest alter ego de l’autor en un poble de la França rural. Lluny de les versions edulcorades i estereotipades de les infanteses felices, Renard ens submergeix en la veritat de la vida. Difícilment trobarem algú que, tard o d’hora, no hagi d’afrontar en algun moment aquesta veritat. 

Jules Renard (1864-1910) va néixer en un poblet del País del Loira, però va passar la infantesa i bona part de la vida a Chitry-les-Mines (Nièvre). A vuit anys, va entrar com alumne intern a l’Institut de Nevers, i als disset se’n va anar a París per fer el batxillerat. S’hi va quedar malvivint gràcies a la modesta pensió que el pare li passava. Llegia a tothora i freqüentava el món de les lletres i del teatre. Al 1887 va començar a redactar el Diari que escriurà al llarg de la seva vida. Per aquesta obra  serà reconegut com un dels grans escriptors francesos —i un ironista de primera magnitud.

El 1888 es va casar amb una dona rica que li alleujà la situació econòmica i l’any següent va fundar la revista literària Mercure de France. Va fer amistat amb tots els grans noms de les lletres franceses del moment. Publicà diverses novel·les —molt sovint de caire autobiogràfic—, fins que al 1894 l’èxit li va arribar amb Pèl de panotxa.

Al 1904 va ser elegit batlle del seu municipi per les llistes republicanes, des d’on va lluitar contra la ignorància que mantenia els pagesos en condicions penoses, que ells acceptaven amb resignació.
Va ser batlle de Chitry fins a la mort, esdevinguda el 1910 com a conseqüència de l’agreujament de l’arteriosclerosi.