Hi havia una vegada una àvia i la seva néta que es miraven les flames del foc; cada vespre s'asseien una al costat de l'altra, a l'escalf de la llar i la néta escoltava embadalida les històries de l'àvia. Les recordava totes amb pèls i senyals... Encara ara, trenta anys més tard, quan ja no té l'àvia al seu costat, pot asseure's a la vora del mateix foc i recordar totes i cadascuna de les històries... Quina enyorança que sent! En canvi, no enyora tant l'escola... No en recorda gaires bons moments! Allà no hi explicaven històries... La història que ella estudiava era avorrida i pesada... mai no es recordava de gran cosa i li ressonen encara les paraules d'aquella "senyoreta": "Vaja, quina memòria tan pobra que tens! Hauràs de menjar cues de pansa!". I quin sacrifici era per a ella posar-se a estudiar i provar de recordar tot allò que els llibres tenien escrit! I les notes! Quin suplici! Crits dels pares, represàlies dels mestres... Aquests són els records amargs que li vénen al cap amorosits per la dolçor del record de les hores passades amb l'àvia a la vora del foc. L'àvia no l'escridassava..., se l'escoltava... Sempre tenia una paraula per dir que la feia pensar, però mai li deia el que estava bé i el que no i sempre tenia a punt una història per explicar.