La deessa Fortuna ha perviscut al llarg dels segles (malgrat els embats dels teòlegs i dels filòsofs) amb una vigoria inqüestionable que es manifiesta especialment en aquelles èpoques crítiques més o menys sobtoses, en períodes històrics transicionals como ara el pas del segle V al VI o com ara la fi del segle XV.Joanot Martorell i l'anònim autor del Curial e Güelfa viuen i escriuen aleshores, cap a les acaballes de l'Edat Mitjana, i ambdós són conscients de nadar entre dues aigues. L'anònim del Curial té la voluntat de crear una altra mena de novel.la cavalleresca, on l'acompliment de la virtus no depén tant de les batalles com de l'adquisició de la saviesa clàssica. Tot un procés entrebancat per l'acció d'una Fortuna explícita, present, activa, parlera. I així aconsegueix bastir un interessantíssim discurs metaliterari que resulta ser, al capdavall, tota una altra cavalleria. D'altra banda, la biografia de Martorell no sembla sinó una brega incessant contra Fortuna. Potser, amb el seu Tirant lo Blanch, com a paràfrasi literàira de l'ocàs dels valors artúrics i del seu propi codi vital, l'autor valencià assajava d'últim recurs contra aquella que els havia desposseït de tot a ell i, d'una manera soterrada i inexorable, el seu personatge: la rialla irònica de si mateix.