Sánchez Llibre hizo un cierto trabajo de mediación, muy necesario. Cuando alguien decía yo me levanto, él conseguía que siguiera.»

«La jugada és aquesta: Maragall té l'aval de Zapatero, tot i que el president del Govern espanyol sap que l'Estatut es reformarà a Madrid, com ja va passar amb l'Estatut de Sau (1979) i el de Núria (1932). Zapatero sabia que si no donava l'aval i no acceptava les nostres propostes -que significaven aprovar l'Estatut- tot plegat seria un fracàs personal. El mateix dijous 29 al matí jo vaig parlar al Congrés dels Diputats amb alguns diputats importants del PSOE, com l'Alfonso Guerra o en Txiqui Benegas, que em van preguntar:

»-Oye, ¿se va a aprobar el Estatut o qué?
»-No creo que aceptéis nuestros planteamientos -els vaig contestar.
»-Hombre, tú ya sabes que una cosa es el posible acuerdo en el Parlamento de Cataluña y otra la tramitación en las Cortes Generales.
»-En teoría, el presidente dijo que aceptaría lo que saliera del Parlament, pero yo no lo veo nada claro, la verdad -vaig respondre, perquè en aquell moment em pensava que no hi havia res a fer. La cosa no pintava gaire bé, la veritat. I des de Madrid tot es veia encara més magre.»