Les oques passen que no
ho saben però
dibuixen al cel una fletxa un som-
riure una ca-
sa. Volen i mentre
volen grallen

coses que només elles entre elles entenen.

Xerrotegem nosaltres com elles, volem
un cel desnuvolat, seguim
camins apresos de vés
a saber quina

memòria. Això
que ningú no ens ha ensenyat ho
sabem més bé
que res. Sí,

xerrotegem, i la llengua crida llengua,
però com les oques el dibuix
ni veure’l no sabem.