Quan Frisch escrivia Andorra l’Europa cultural encara es trobava enfangada en una lenta expiació.
Andorra forma part d’aquest examen de consciència. La tesi és evident: un país tranquil i civilitzat
sent la pressió propera dels bàrbars del nord. La mirada lúcida de Frisch vol advertir els seus
conciutadans del perill de l’autosuficiència de la neutralitat. La Suïssa transvestida d’Andorra no
és una torre d’ivori. Si no fos pel record agre de l’Holocaust hi hauria motius per somriure amb la
peripècia moral de l’Andri, un jove a qui li fan creure que és un jueu adoptat i a qui, quan les coses
comencen a posar-se difícils, se li comunica la veritat. Es tracta únicament d’un fill il·legítim d’un
andorrà de soca-rel, però l’Andri ja ha interioritzat de tal manera la seva falsa condició de jueu
que és considerat com a tal pels invasors i, en conseqüència, eliminat. La vida per Frisch no prové
tant del codi genètic sinó de l’experiència viscuda.