El seminario de Lacan

Una obra sense igual en el pensament del segle XX

Entre 1953 i 1980, Jacques Lacan va impartir vint-i-set seminaris que constitueixen, en conjunt, el corpus teòric i clínic més ambiciós i influent de la psicoanàlisi després de Freud. Metge, psiquiatre i psicoanalista parisenc, Lacan no es va limitar a continuar l'obra freudiana: la va rellançar des de dins, confrontant-la amb la lingüística estructural de Saussure i Jakobson, la filosofia de Hegel i Heidegger, la lògica matemàtica i la topologia, la literatura de Joyce i Shakespeare. El resultat és un ensenyament que continua sent, dècades després, un desafiament intel·lectual de primer ordre.

Els Seminaris no són tractats sistemàtics. Són transcripcions de classes orals, pensament viu, en marxa, que s'exposa davant d'una audiència i es deixa travessar per les preguntes del moment. Això els fa difícils i fascinants alhora: en ells la teoria es construeix en temps real, es corregeix, es contradiu, se supera. Llegir-los és assistir al taller d'un pensador extraordinari.

La col·lecció publicada per Ediciones Paidós, establerta sota la direcció de Jacques-Alain Miller, és l'edició de referència en castellà. Comprèn els volums publicats fins ara i continua incorporant seminaris que romanien inèdits. Cada volum inclou una presentació de l'establiment del text i notes que orienten la lectura.

Tres moments, un sol ensenyament

La tradició distingeix tres grans períodes en els Seminaris:

El retorn a Freud (Seminaris 1-10, 1953-1963). Lacan rellegeix Freud a través de l'estructuralisme i la filosofia, i construeix la seva arquitectura conceptual: els tres registres (Real, Simbòlic, Imaginari), l'objecte a, la forclusió. És el període més accessible per a qui comença.

L'ensenyament pròpiament lacanià (Seminaris 11-21, 1964-1974). Després de la seva ruptura amb l'IPA, Lacan funda la seva pròpia Escola i elabora els conceptes més originals: els quatre discursos, les fórmules de la sexuació, la teoria del gaudi. El Seminari 11 és la millor entrada per al lector no especialitzat.

L'últim ensenyament (Seminaris 22-27, 1974-1980). Dominat per la topologia del nus borromeu, és el període més exigent i també el més lliure: Lacan pensa la clínica amb Joyce, els nusos i l'equívoc. El Seminari 23, El sinthome, és la seva obra mestra tardana.

Per què llegir Lacan avui?

L'obra de Lacan no pertany a un temps passat. Les seves preguntes -què desitja el subjecte, què el divideix, com parla el cos, què fa el llenguatge amb nosaltres- són més urgents que mai en una època dominada pels algoritmes, l'acceleració del discurs i la crisi dels vincles socials. Els Seminaris no ofereixen respostes tranquil·litzadores: ofereixen instruments per pensar.

La seva influència s'estén molt més enllà de la psicoanàlisi: Slavoj Zizek, Judith Butler, Alain Badiou, Joan Copjec, Fredric Jameson -entre molts altres- han construït part de la seva obra en diàleg amb Lacan. Llegir-lo és inserir-se en un dels debats filosòfics i clínics més vius del pensament contemporani.