Feia temps que la veu poètica de Maria Josep Escrivà es mantenia en el silenci, que els seus versos hibernaven. Però ha arribat el seu nou llibre com una florida, com un ram que et porta algú a casa de sorpresa. Aquesta Serena barca ve a afegir-se als títols ja publicats Remor alè (1993), A les palpentes del vidre (1998), Tots els noms de la pena (2002) i Flors a casa (2007, Premi Jocs Florals de Barcelona).

La lectura d’aquest nou recull d’Escrivà ens transmet una immensa calma: els versos són balsàmics amb aigües quietes, natures mortes, estalactites lentes, flors efímeres, llevat que fermenta, ulls nous en troncs antics de garrofer. La serenor —com ja indica el títol— és la nota dominant, i el missatge dels poemes l’autora l’ha col·locat dins una ampolla de vidre que ha llançat al mar amb la confiança i la paciència que arribarà a les mans d’algú. Nosaltres els lectors ens hi aboquem a la recerca d’un parèntesi, d’una pausa, i comprovem que les seves paraules són com bulbs i arrels que creixen sota terra i són capaços d’esquerdar, imparables, el ciment més dur del nostre dia a dia.