“Escric sobre la Lucile amb la meva mirada de nena que ha crescut massa de pressa, escric aquell misteri que ella sempre va representar per a mi, alhora tan present i tan allunyada, ella que, quan vaig fer deu anys, no em va tornar a agafar mai en braços”. Delphine de Vigan

Text de contraportada 

Un matí d’hivern, Delphine de Vigan va entrar a l'apartament de la seva mare, Lucile, i se la va trobar morta estirada al llit. Arran d’aquesta mort sobtada en circumstàncies poc clares, l’escriptora va decidir emprendre una recerca detectivesca per mirar de reconstruir el trencaclosques que havia estat la vida de Lucile Poirier. Una dona fascinant, d’una bellesa terriblement dolça i salvatge, seductora i bohèmia, però amb l’ànima marcada per un dolor profund i misteriós.

Els centenars de fotografies preses durant anys, la crònica del seu avi, enregistrada en diverses cassets, les vacances familiars filmades en super-8, les converses amb els seus oncles i germans, i la seva pròpia experiència com a filla d’una mare gens exemplar són els materials dels quals es nodreix la memòria dels Poirier. La memòria, i la crònica, sense embuts ni floritures, d’una família al París dels anys cinquanta, seixanta i setanta. Però també una lúcida reflexió sobre qui som, què transmetem i sobre la “veritat” de l’escriptura. 

En el transcurs d’aquesta recerca, Delphine de Vigan descobrirà els secrets més foscos, tancarà algunes ferides antigues, però n’obrirà de noves en el seu entorn. El resultat: un magnífic relat, ambiciós, sensible, i colpidor, que ha merescut l’elogi unànime de la crítica i dels lectors francesos.