Arrels d’aire és un volum on es recullen els set llibres que tracen el periple vital i poètic de l’autordes de l’any 1996. El volum revisa a fons els llibres publicats, refent-los, eliminant-ne poemes itornant-los a presentar al lector com una obra nova, i ens ofereix un llibre inèdit, Érem tan fràgils,acabat el 2020. Els títols ja publicats que recull aquest llibre són Interval (Edició privada, Palma deMallorca, 1996. Llibre d’artista amb 3 gravats i 10 poemes), Les aigües secretes (Editorial Moll,Palma de Mallorca, 1996. Pròleg d’Albert Roig), Abelles i oblit (Lleonard Muntaner Editor, Palmade Mallorca, 2006), La verdor i l’absent (Pagès Editors, Lleida, 2008. Pròleg de Gerard Vergés), Lainspiració i el cadàver (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 2011. Premi Mallorca de Poesia 2010) iAnyil (Lleonard Muntaner Editor, Palma de Mallorca, 2016. Epíleg d’Antoni Clapés).Ricard Martínez Pinyol ha dedicat una importantíssima part de la seva tasca creativa a l’estudi iproducció del gravat. Això, juntament a una relació amb paisatges molt especials, com els queconfiguren les terres de l’Ebre o els de la insularitat mallorquina, han configurat en l’autor uninterès pel paisatge que singularitza la poesia d’un important nucli de poetes ebrencs que en algunmoment han estat coneguts com «Lo parnasso tortosí», nascut sota referents essencials com ZoraidaBurgos i que avarca veus importants com les de Josep Ramon Roig, Albert Roig, el mateix RicardMartínez Pinyol i Andreu Subirats. I si alguna característica, a part de la geogràfica, aglutinaaquesta «escola tortosina» és la de la centralitat del paisatge com a matèria poètica. Així, doncs, lapoesia de Martínez Pinyol, segons paraules del pròleg de Joan Todó, troba en el paisatge unapantalla on projectar-se, ocultant el subjecte en un exercici que l’aproxima a l’experiència del haikujaponès, que hi és més evocat que utilitzat perquè el poeta no desapareix, com hauria de passar en laforma japonesa, sinó que s’hi personifica i vincula aquesta experiència de paisatge a la sevacondició humana. Els poemes de Ricard Martínez Pinyol, diu Todó, «són la concreció d’una mirada,en absència d’aquesta mirada» i «això significa, però, que la mirada ho és tot».