Aparentment, en Galen, malgrat les obsessions que el persegueixen, és un noi normal i corrent. Aparentment, la seva mare, malgrat els records que la torturen, és una dona normal i corrent. Aparentment, la tia, la cosina i l’àvia, malgrat les misèries que les roseguen, són persones normals i corrents. Aparentment, tots ells conformen el retrat més o menys insípid i perfectament plausible d’una família normal i corrent americana dels anys vuitanta del segle xx. Però la realitat, insubornable, sovint s’entesta a desemmascarar les aparences. I encara més si aquest conjunt d’egos turmentats i malaltissos es conjuren per satisfer d’una vegada per totes els greuges irresolts i irresolubles que acumulen després d’anys de convivència silenciosa. I encara més si l’únic recurs de què disposen per saldar els vells comptes pendents és exhibir impúdicament la brutalitat més inhumana i abocar-se de ple en una tragèdia sense fi de conseqüències devastadores.