Escriu poesia des de finals dels anys noranta. Ha publicat els poemaris: Com l?últim joc de mai (Palma, Moll, 2010, XXV Premi de Poesia Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí) i Luz fue (Girona, Curbet Edicions, 2014, Premi Vila de Martorell de Poesia en castellà 2013), així com el llibre L?Agrícola Regional, SA: més de 100 anys al servei del Santuari de Montserrat (Publicacions de l?Abadia de Montserrat, 2016). Col·labora en les revistes digitals de cultura Núvol i Llavor Cultural amb articles de crítica literària, sobretot de poesia. Té estudis de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, Psicologia i Magisteri. Viu a Manresa. Com escriu el poeta Roger Costa-Pau en l?epíleg, ?amb Les harmonies fràgils Montserrat Garcia Ribas continua temptant-nos amb fervor a provar de descobrir tot l´estenall de silenci ?posem-hi que abissal, extenuant, enigmàtic i revelador al mateix temps? que es pot arribar a fer sentir entre allò dit i allò que no es diu. Una poesia escrita des del despullament i amb la paraula descarnada i alhora plena de semences?. Una esquerda emmarca un univers fet d?imatges i versos trencats que passen davant dels ulls com els fotogrames d?una pel·lícula en blanc i negre. Mirem i som mirats, i el repte suprem és aconseguir dir la fragilitat de la vida i l?amor des de l?essència mateixa del llenguatge, a través d?una doble mirada, des de dins i des de fora de l?escena alhora, com en un joc de miralls. De vegades, no hi ha res més fràgil que un cos nu davant del mirall, un cos a la intempèrie de les paraules entre silencis blancs. Després de l?essencialisme extrem del primer llibre, Com l?últim joc de mai, Montserrat Garcia Ribas va un pas més enllà obrint la mirada i ens ofrena un cant a l?amor amb poemes que sacsegen amb la seva fragilitat.