Perbreviter és un camí cap a l’essencialisme, on la matèria primera dels versos, la paraula, viu el rigor de la depuració constant; la concisió del vers com a fons i com a forma del dir poètic. Potser també la morfologia transita la voluntat d’allò mínim, assaig de formular la intimitat a partir de la substància informativa que alena, subtil, des de l’obscuritat. I tot bastit amb una arquitectura de brevetat, inclús el silenci participa de la nòmada realitat per a dir més enllà de l’harmonia de les lletres, embastades en ordre invers significatiu. Un món poètic, Perbreviter, organitzat en tres cants més un de cloenda. Cants que participen, tots quatre, del lligam de les imatges que proposen. Hi ha dels préstecs literaris cap a la plàstica intuïda, també, però, reboten, desficioses, tantes imatges que beneficien la comprensió dels darrers significats. A Perbreviter hi viuen: la vida, la sensualitat, la reflexió al voltant del mot poètic i, segur, un inevitable sentit de pertinença.