«Jo, per contra, pertany a una classe de dones, espècimens clarament a extingir, que són incapaces d'entrar en uns altres braços sense estar enamorades». Amb aquestes paraules, .ngela, una dona a punt de passar la frontera dels cinquanta, es confessa culpable d'haver caigut en el parany teixit per la seva pròpia fragilitat. El regust amarg, barreja de sentiment de ridícul i de desencís, marca la pauta d'una reflexió lúcida sobre un episodi amorós viscut amb precipitació apassionada, alimentada, únicament, per paraules tendres i afalacs embolicats en paper de cellofana. Ara, ferits tant ella com l'amant per allò que consideren una «qüestió d'amor propi», es veuen abocats a un joc agre, amb intercanvi de cops baixos, en què la personalitat de tots dos es posa en evidència. Carme Riera aprofita l'ocasió per desmantellar la visió idealitzada que sovint es té de certs cercles literaris -un complex entramat de congressos, premis, trobades i fundacions pretensiosos- i hi contraposa la realitat mesquina dels personatges de cartó pedra que els nodreixen.