Francine Veyrenattes (Françou) ens explica —i s’explica— com en Nicolas, el seu germà, es baralla a mort amb l’oncle Jérôme; la vigilància discreta i segura que organitza la família entorn de l’agonitzant; com la llibertat que ha conquerit d’aquesta manera condueix en Nicolas a l’amor i, més tard, a la mort. Al mateix temps, Francine també arribarà a l’amor, i els seus pares a la follia. La impassibilitat de la narradora emet un so estrany, ràpid. Ella mateixa ho ha provocat. I ho ignora. I a mesura que ho explica en pren una consciència cada vegada més precisa. Aquesta descoberta esdevé fins i tot el veritable argument del llibre —que és la depuració progressiva d’una ànima— i el seu principal atractiu. Francine es promet: «Tindré una vida tranquil·la». Finalment, des del si d’una gran fatiga, vol deixar-se estimar, i estimar. I tenir fills. Aquest és un camí sincer. Vol la felicitat. La senzillesa. I al final, la mort. «El lector acaba estimant aquesta Françou que dubta, que no s'agrada i que vol estimar i ser estimada, però que se sent fora de lloc. És un text molt autobiogràfic: una novel·la magnífica.» Antoni Clapés.