Claudio Magris ens diu que Franco Vegliani és «l’autor d’una novel·la plena de malencolia i sòbria poesia, La frontera, un dels llibres més bonics de la literatura triestina de postguerra». És l’estiu del 1941. Un jove oficial de l’exèrcit italià en guerra es troba en una illa de Dalmàcia amb un permís de convalescència. Allà es fa amic del vell Simeone, que li narra la vida, el destí i la vana mort de l’Emidio Orlich, un alferes austrohongarès de la Primera Guerra Mundial. La història d’aquest soldat es barreja amb les vivències del vell i la manera que té d’explicar-la. Com si fos un ardit psicològic o una investigació, tempta l’oficial a capbussar-se en un joc d’identificacions que es desgrana al llarg de la novel·la. Malgrat el rerefons del feixisme i de la guerra, La frontera és un relat al voltant de les il·lusions humanes i dels conflictes que provoca la història; així com els fets que, com una frontera, ens divideixen en dos mons sense cap altra esperança ni cap altre deure que aquest imperatiu: confinar i separar-nos. Franco Vegliani (Trieste, 1915 – Malcesine, 1982) va néixer sota l’imperi austrohongarès. La seva mare era triestina i el seu pare era originari de Fiume (l’actual Rijeka). Com a resultat de la Primera Guerra Mundial, va esdevenir ciutadà italià i va adoptar el cognom Vegliani en homenatge a la petita illa de Veglia (Krk), on havia passat part de la seva infantesa. Durant la Segona Guerra Mundial, va participar a la Campanya del Nord d’Àfrica i va ser empresonat durant quatre anys a Egipte. Després de la guerra, va anar viure a Milà, on va treballar de periodista per a diversos diaris. Escriptor d’una gran sensibilitat, d’entre les seves obres, destaquen les novel·les Processo a Volosca (1958) i La frontera (1964).