Hi ha persones com la Maria Rovira, coneguda alsescenaris com a Oye Sherman, que miren el món desd'una estranyesa i una singularitat que el fan més divertiti brillant. I que, malgrat el dol, el desconcert, les crisis iles petites foscors inevitables, el celebren.Garlanda és el gènere literari que ha inventat. Un filque ho travessa tot. D'aquest fil en pengen recordsd'infantesa, etimologies de la llengua catalana ques'obren com finestres, escenes domèstiques, taxonomiesimpossibles, imperis romans construïts amb menjar,cinema o pentinats. Hi ha joc i obsessió, llengua ifamília, la mort del pare i el vertigen dels trenta. Cadabanderola té sentit per ella mateixa, juntes, formen unaconstel·lació íntima.Amb un humor fi i una lucidesa que podrien recordarNora Ephron o David Sedaris, però des d'Horta i ambtrenta i pocs anys, Maria Rovira debuta amb unesmemòries plenes d'ironia i tendresa, una garlanda perenfilar el que ha passat i celebrar que existeixi.«El dia que ens van explicar les hores a l'escola jo no hi era. M'aclaparavatant la complicació que vaig decidir que intentaria viure sense saber dirles hores correctament, que, total, tampoc em caldria, que com de greuhavia de ser allò. Aquesta sensació d'haver-me perdut la classe del diaanterior m'acompanya força sovint. En algun moment totes les nenes vanaprendre a fer la vertical, i a fer-se trenes de donzella renaixentista, i afer factures, i a mantenir l'ordre en els seus espais, i a no perdre les coses, ia tenir parella estable i un parell de fills, i no em van avisar».