Aquesta llengua que estimo ofereix una mirada diferent a la llengua catalana, una mirada feta des del cor. Es tracta d?un assaig adreçat als catalanoparlants de Ponent però també a tota la resta de parlants. Després d?una anàlisi reflexiva sobre per què som com som i parlem com parlem, diversos testimonis expliquen com viuen la llengua en territoris perifèrics o propers a la frontera occidental. I ho fan amb veus sinceres, rialleres i ploroses amb què el lector se sentirà identificat en més d?una ocasió. Una mirada emocional que hauria de fer reflexionar el conjunt de la comunitat lingu?ística i molt especialment els responsables de la planificació de la llengua.Annabel Gràcia i Damas (Lleida, 1980) és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Lleida i doctora en Ciències Humanes, del Patrimoni i de la Cultura per la Universitat de Girona. La seua preocupació constant pel català de les Terres de Ponent i per l?autoestima dels seus parlants l?ha dut a investigar en diversos territoris del domini lingu?ístic. Des de l?any 2017 forma part del Grup de Recerca Consolidat d?Història de la Llengua i Llengua Normativa de la UdG, amb els professors Josep Maria Nadal i Francesc Feliu al capdavant. Aquest equip de treball fa temps que indaga entorn de la vinculació emocional dels parlants amb la seua llengua, sobretot en territoris de frontera lingu?ística.