Una celebració del poder de la fabulació per impulsar no només un relat, sinó també la nostra alegria salvatge.

El parador de Sau, un 24 de desembre, és l?improbable escenari de la trobada fortuïta de la Ramona i el Faust, els protagonistes d?aquesta novel·la plena de boira i deserts que discorre amb el teló de fons de la sequera. Ella ha arribat per passar-hi dues nits sola. Ell hi celebra un dinar amb els companys d?una feina que fa amb zel malaltís, malgrat que no la suporta; és el cap de la presa de Sau. La Ramona i el Faust són tan diferents que gairebé s?assemblen, potser per això senten una curiositat, no esperonada per l?amor ni el sexe, que els empenyerà cap a territoris desconeguts.

¿Qui porta de veritat la vida que li agradaria? ¿Com podem escapar de la inèrcia en la nostra relació amb la feina, la parella, l?entorn, la família, nosaltres mateixos? ¿Per què ens és tan fàcil enganyar-nos i alhora tan difícil desempallegar-nos dels pensaments obsessius? I sobretot, ¿com s?inventen les il·lusions?

Amb una barreja alquímica de fúria i tendresa, Carlota Gurt ens regala dos personatges memorables que van prenent cos en un joc de miralls entre vides reals i imaginades. Escrita en una prosa desimbolta, il·luminada per espurnes de crítica i humor, Els erms celebra el poder de la fabulació per impulsar no només un relat, sinó també la nostra alegria salvatge.

«Un tour de force narratiu contra els erms del món actual, o com una bona ficció pot imposar-se a la realitat» (Mita Casacuberta).

«Gurt escriu sobre tota mena de sequeres amb sentit de l?humor, del misteri i, al capdavall, de l?esperança. A Els erms, quan la realitat ofega, una imaginació fèrtil i indomable ve a socorre?ns» (Guillem Gisbert).

«Si preguntes al ChatGTP que defineixi l?obra i l?estil de Carlota Gurt, us dirà: ?El seu estil es caracteritza per una prosa precisa, però al mateix temps intimista, que convida a la reflexió sobre els sentiments, la solitud i la recerca de sentit en la vida quotidiana?. Després de llegir Els erms, confirmareu que, per sort per ella i pels seus lectors, la prosa de Gurt és molt més que això» (Sergi Pàmies).

«Una dona sola arriba al parador de Sau per passar-hi el Nadal. Potser fuig d?algú o potser busca algú. La boira que puja del pantà difumina el paisatge i aviat, a mesura que ens hi acostumem, anem perfilant una sèrie de vides que s?entrelliguen i es desdoblen davant nostre. Atrapades com en un dibuix d?Escher, semblen buscar un punt de fuga que les alliberi, però alhora la prosa de Carlota Gurt les embolcalla ?ens embolcalla? amb una densitat contundent, desvergonyida, misteriosa» (Jordi Puntí).